Desprès de la tormenta que acaba de caure, estimat amic Aquila, el cel ha quedat paralitzat en el seu propi espectacle. Al mig del pinar surt una columna de boira que s’eleva volent recobrar-se de la força que l’ha espentat a endinçar-se.

Mentre contemplava la força brutal de la natura m’he decidit a enviar-te aquest missatge que escric en les meues habitacions privades, fora de les indiscretes mirades de la meua esclava Lídia. És una dona que em turmenta i em recorda constantment que visc com un llop amagat al cau. M’he fartat de donar-li explicacions i ara solament rep ordres molt concretes sobre el seu quefer.

Ahir se’n va anar, per fi, l’artista que havia contractat per decorar les estàncies de la part alta de la vila. Per fi tinc el cos assossegat i l’ànima recobra la quietud. El maleït m’ha retornat molts sentiments que havia aconseguit acallar, amb gran esforç, seguint els consells del bon Filòsof del qual em deixares sàvies paraules per dominar-me i sotmetre les meues vanitats a l’imperi de la raó.

He practicat molt l’autodomini del meu esperit rebel, i havia aconseguit que els meus instints més baixos romanguessin estables en la mediocritat d’una vida com la que porte. Anar fent llargues passejades pels boscos, caminar entre xiprers reflexionant sobre la mort corporal, jaure sobre el marbre fred al migdia, evitar els banys públics, llegir els proverbis dels estilites del desert... Totes aquelles coses havien fet que el meu cor estigués lluminós, o millor, il·luminat per una nova saviesa pràctica que retorna la pau als mortals; o al menys a aquest mortal.

El meu aspecte físic és immillorable, i la salut del meu esperit va per sendes de perfeccionament. Supose que te n’alegraràs en saber-ho i seguiràs contribuint a la meua lliure decisió d’apartar-me’n de tot definitivament amb el teu silenci. No saps com agraeixo que no contestes mai cap de les meues epístoles. No saps com m’ompli de goig rebre per resposta una fulla d’olivera del teu jardí. Així se que has llegit i respectes el meu retir d’ermità.

Amb les fulles que m’envies , l’artista ha coronat un atleta que ha pintat sobre el sostre del menjador. És un esplèndid Apol·lo corrent entre flors de gessamí i amb la corona de glòria d’haver ja guanyat la seva cursa. L’envolten uns estranys animals salvatges amb pells fosques. Com que ets un ser perfecte i sensible a les meravelles de l’art, podràs gaudir-ne quan et decideixis a visitar-me de nou en la meua vila. El pintor ha volgut expressar, així, el triomf de les meues glòries passades al si del Senat, els memorables discursos que solia fer al Foro davant de tanta gent entregada, els aplaudiments que arrancava dels pobres als quals donava abundant almoina... Totes les vanitats dels temps passats resumides en un bell fresc que podré contemplar mentre menje les poques coses que el meu cos ja tolera.

L’ascètica a què l’he sotmès ja em fa poder passar tot un jorn en dejú. Lídia escudella i prepara coses substancioses i de bon flaire que no mire, i ompli la taula de plats i més plats, safates abundoses i reblides, vins i licors... Diu que un gran senyor, com jo, ha de tindre la millor taula parada i no li ha de faltar de res. Per no discutir amb ella i bregar amb la seva curtor, la deixe estar... No comprèn de cap forma que solament el sotmetre el cos a privacions severes allibera l’ànima dels perfectes. Desprès reparteix tot el menjar que prepara entre els esclaus que em serveixen i plega les molles que cauen de la taula per a donar-li’n a Pròcul, l’únic amic que m’assossega en moments com aquest en els quals, una ximple tronada, em ressuscita l’animal que porte dins i que no m’ha deixat mai ser feliç. Entre animals hi ha enteniment i compassió quan la pau es perd momentàniament. Ell llepa les ferides que em faig amb les punxes i la malesa quan explore els llocs més foscos del bosc, ell m’acompanya al cementeri i m’observa silenciós quan em pose a besar les fredes tombes; ell està amb mi i no parla... si digués una sola paraula seria ben capaç de matar-lo, oblidant tots els anys que m’ha estat company...

M’arriben notícies de Roma que em dessassoseguen i que venen d’alguns malparits que encapçalen les seues cartes amb salutacions de falsa amistat. Pretenen que els meus ulls vells i cansats regalimen llàgrimes de debilitat en veure el desastre de la República; es creuen amb el dret de treure’m de la meua anestèsia amb vanitats i assumptes procaços, amb històries de traïcions i llit, amb preocupacions de desocupats estèrils que parlen i parlen i deixen Roma en mans d’infectes i colèrics tirans. He decidit cremar-les totes abans de llegir una sola lletra i, en el meu camí ascètic, aquest episodi de fulls abrasits és el que més em costa. La lluita entre el meu jo perfecte i les imperfeccions del demès, l’orgull de saber-me moralment més i millor, i la necessària humilitat . Per superar-ho sense esgotar-me, faig banys d’aigua freda, carregue llenya i la porte a casa i faig feines d’esclau. La humiliació voluntària fa dòcil el meu orgull rebel i em retorna a la llunyania dels assumptes del govern.

Ja no m’importa el desgovern de la ciutat, o millor, he aconseguit que no m’afecte amb senzills exercicis d’humiliació i ascètica. Ja no pateixo com abans, com en els temps en els quals ens alçàvem del llit i ens vestíem amb les nostres vestidures blanques com la neu per anar al Senat. Anàvem junts però una immensitat com l’abisme ens separava per la via de l’abundància. Mai no podré expressar en una carta el que sentia en mirar-te tan decidit enfilant la vorera de pedres polimentades. Mirava els teus peus ferms i grans i un turment m’encenia en flames els braços i les dents... Tot això ja ha passat per sempre, beneïts siguin els déus, i aquell foc, les pústules, les nafres que m’eixien espontàniament, la suor que em xopava les mans... ja no ni queda ni rastre...!

Tu romandràs en silenci mortuori i jo buscaré la mort allà on es trobe, la meua mort, la del meu destí. I en ésser mort en vida posaràs una fulla més a la meua tomba, la darrera, la més autèntica... Estimat Aquila, el moment s’apropa; el gran moment en que abraçaré la meua pròpia anihilació, l’instant en el qual seré fem en mig del fem del meu jardí. I espere que en aquest moment proper plores per mi, amic...

Octavi

L’OCRE dels murs de la casa s’il·lumina amb l’entrada dels darrers rajos de sol. Les fulles de la parra que guarda la façana comencen a fer-se també d’un ocre intens. Els testos, les gerres, el reflex de la lluna en un gibrell d’aigua freda, el brancal de la porta, els camps erms i les pomeres...; fins i tot Pròcul, el gosset, és ocre, un ocre immens, un ocre que crema a les pupil·les i cega l’enteniment. Tot, absolutament tot, excepte els cabells del senador... cabells grisos, d’argent. I el seu rostre de marbre que no reflexa cap color més que el de la mort. I, quin és eixe color de la mort?... Blau cel?, Morat mort?, color de roses esclatades?... No se com és aquell color. Lídia diu que és un “color trencat”, el color d’una vella safata amb un portell, el color dels llençols de la senyora, que els déus s’emportaren una nit de primavera... Ella tracta d’ajudar-me a definir eixe rostre, però tot el que proposa em sembla ocre també... I, no, no és ocre... És radicalment diferent. Terrorífic i bell a l’hora, sense cap arruga, sense cap taca ni defecte, com expressió del seu ànim pur. Però sense cap color conegut, sense tonalitat alguna, sense vida.

Ell pensa que les seues cartes van a Roma. M’imagina al Senat, a casa de Placídia, a les tavernes de la ciutat, als arxius, o filosofant amb Suetoni o Aureli. Si sabés la veritat...! El menjar que ell no tasta sacia la meua fam, les fruites saboroses que ell no vol me les porta Lídia cada nit. No sospita res. No pot imaginar que estic a quatre passes d’ell, vigilant cada moviment des de la distància, disfressat de pagès, amb els cabells afaitats i sense acostar-m’hi mai massa. Creu que pot confiar en mi, que cap de les seues cartes es farà pública mai, que els seus plans de llevar-se la vida no els coneix ningú. Troba imprescindible la meua presència distant i el meu silenci.

Jo se que mentre escriga no es matarà... que mentre em crega a la ciutat lluitant per les coses en les quals creia no farà servir la faca que sempre acarona prop del pit. Se que em creu embolicat al bell mig de la vida ciutadana amb el fervor de quan érem més joves, amb la passió que ens feia discutir mentre buidàvem gots i gots de vi. Però jo no puc ni vull deixar-lo sol, en la teranyina que ell ha creat per a mi, per a tots dos. No me n’aniré mai d’aquestos camps, d’aquesta casa ocre, d’aquesta terra ocre, d’aquesta talaia des d’on el vigile. És massa valuós per a mi i per a la República. És massa potent el solc que han obert els estoics en el seu cervell i no puc deixar-lo sol enfront la seua autodestrucció.

Avuí he decidit escriure la meua dona per descobrir-li la veritat que ignora. Pensa que estic a la Toscana amb la meua amant. Això ho comportaria, s’ho prendria be... Abans de les noces ja ho havíem pactat. Ella podria continuar amb el seu carnisser i jo podria gitar-me amb qui volgués..., això si, discretament. Però ara sabrà la veritat. Sabrà que des que ens casarem sóc pur. I la meua puresa corporal l’he consagrada a l’Octavi i a la República. Ara sabrà de la meua ma que la meua virginitat no té ulls més que per a vigilar, aguaitar, escoltar darrere les portes, llegir mil i una voltes les seues cartes que em porta Lídia d’amagat. Ara participarà de la meua follia, del meu destrellat, de la meua obssessió per treure l’Octavi de les urpes d’una mort que l’assetja.

No se com ho he de fer encara, però amb el temps vaig trobant més urgent la missió que m’he imposat: l’he de ressuscitar...!, haurà de comprendre que junts hem de buscar la veritat.

I, quin és el color de la Veritat?. En té?...